NADAL 2010

Molts d'anys a tots els seguidors. Aquí trobareu dos enllaços a recopilatoris que he preparat per aquest Nadal. En el primer "El blau dels sons desencaixats" hi trobareu un recopilatori dels Sigur Rós i en el segon ""20 del 10", un altre recopilatori amb peces que durant aquest 2010 m'han acompanyat periòdicament. Que els disfruteu i ... BON NADAL.

EL BLAU DELS SONS DESENCAIXATS

20 DEL 10

PLASTICLAND. "Wonder, wonderful, wonderland"

CINGLE

Aquest grup de Milwaukee ens entrega aquest segon treball que va ser el primer que es va publicar a Espanya. Aquest viatge a la "terra de plàstic" ens proposa dotze temes originals en un disc meravellós i que sona a "anglès" pels quatre costats. Está clar que els Plasticland s'inspiren en la psicodèlia anglesa dels 67-69 i molt en concret dels primers Pink Floyd, els del genial Syd Barret. La veu del cantant s'assembla molt a la del londinenc, basta escoltar el primer tema " No shine for the shoes" per adonar-te'n. És un disc amb molts de colors, amb molts de matissos i molts de detalls. Serà molt difícil que t'enganxi a la primera escoltada, dóna-li però més oportunitats i, acompanyat de les substàncies necessàries, gaudiràs d'un viatge psicodèlic altament addictiu. "Meravella, meravellós, terra meravellosa"... Plasticland.

RECOPILATORIS TAVERNARIS

COR

RECOPILATORIS TAVERNARIS

MANLLEU

Una nova entrega, crec que de les millors, del Recopilatoris Tavernaris. El volum 6 de Songs For Dolores conte de les millors peces que Outdor Miner va recopilar. Personalment admir els treballs de Red House Painters, d'Iron & Wine i, sobretot, dels meus admirats Cowboy Junkies. Hi trobam també peces molt interessants dels The Mongolfier Brothers, Shearwater, de Phosphorescent (artista a seguir, de les veus més sentides que hagi pogut escoltar mai, tal vegada un nou p Hinson?), i descobriments com na Marissa Nadier o els Bastards Sons of Johnny Cash. El millor recopilatori tavernari fins al moment. No us el perdessiu!

RECOPILATORIS TAVERNARIS

ANÒNIM

El cinquè capítol de la sèrie de Recopilatoris Tavernaris conté vint peces de diferents artistes agrupades en torn dels sentiments més íntims. Començant per l'instrumental dels Silencio fins a acabar amb els Hayden més introspectius. Enmig, perles com Bonnie Prince Billy, Grandaddy, Coastal, les encantadores Monster Movie i Aroah, els Girls in Hawaii, Fanuelle, Audiotransparent o els Sepia Hours. Música evocadora per aquests capvespres de tardor

THE TRIFFIDS. “ Born sandy devotional”

GERRA

CERVESA

Perth és una ciutat situada a Austràlia de “l'altre costat” de Sydney, un bon lloc per viure, sense ser massa angoixant, tranquil donada la seva llunyania a les grans ciutats del país. D'allà són els Triffids.

Les seves influències, com les de la majoria de grups aussies les trobam als EUA i a GB, remesclades anàrquicament però de forma intel·ligent. David McComb, líder del grup, realitza unes cançons que tal vegada puguin semblar massa carregades, amb arranjaments orquestrals. Com a molts de grups del seu país, els falta definir d'una forma més clara el seu estil, aquí sonen folk, a vegades sinistres, altres semblen Van Morrison o Bruce Springsteen, com deien algunes crítiques del seu moment: “... no es tracta d'una obra definida, però sí definitiva”.

Les lletres tracten sobre l'adulteri i el suïcidi. El contrast provoca un sentiment únic i devastador. A la fi, el que compta és el conjunt i ens trobam davant una obra ben acoblada, única, tan nítida que quasi et pots submergir en ella, en aquest fluir de sentiments i d'emocions contraposades amb dolor i desesperació. Una obra davant la qual t'has de despullar de qualsevol prejudici i t'has de submergir en les seves aigües tenebroses.

( Com que es tracta de l'edició de luxe, trobareu dos enllaços de descàrrega)

The Triffids Wide Open Road

Great Australian Albums | Myspace Music Videos

THE WAYWARD SOULS. “Songs of rain and trains”

CADMI

És el segon treball d'aquests suecs que es va publicar a Espanya a través del segell Victoria. És un treball encantador molt influenciat pel moviment del NRA que manté un deute amb gent com els Byrds, els REM, o l'Stephen Stills. Un disc molt ben construït, amb una estranya sensibilitat en el seu discurs, amb un aire èpic i unes tonades que plantegen el dilema de decidir si el que realment ens interessa d'ells és el seu valor substancial o, pel contrari, la coincidència d'influències que ens pugui relacionar amb els seus responsables. Així i tot, he de reconèixer l'habilitat d'aquests suecs per transportar-nos fins a un imaginari Midwest americà i fer-nos gaudir tant o més del que ho podrien fer bandes indígenes com, posem el cas, els Green on Red o els Long Ryders

JOHNNY THUNDERS."In cold blood"

XALOC

Aquest miniLP ens mostra un Thunders en tota la seva cruesa. Un disc que es podria dir que no està pràcticament produït, o que la producció és mínima. Està gravat el març i l'octubre del 1982 i encara que només hi treballa un dels seus Heartbreakers, en Walter Lure, en tres de les peces, surt com si fos parit per tot el grup. A la majoria de cançons en Johnny toca de tot, menys la bateria, que va a càrrec de Billy Rogers. “In cold blood” obre el disc, una peça que com les altres té el regust de maqueta, de cosa imperfecta, sense acabar de polir i, precisament per això, té l'encant d'allò que sona espontani i directe, amb unes guitarres crues i plenes de feedback, “Just another girl” i la seva visió de “Green onions” segueixen en la mateixa línia. El disc es completa amb dos temes acústics com, “Diary of a lover” i “Look in my eyes”, bé, acústic, parlant de Johnny Thunders, té unes connotacions una mica particulars. Comprova-ho tu mateix.

VA EASTERN SHORES. “An american compilation”

BATEC

VA EASTERN SHORES. “An american compilation”

Els recopilatoris de noves bandes tenen la seva utilitat i el seu interès en el moment en què es publiquen, volen ser un mostrador de grups desconeguts i que poden tenir interès per als afeccionats. En el cas que ens ocupa, hi trobam una primera entrega de deu bandes americanes pràcticament desconegudes al moment de sortir el disc. Tots ells són de la zona propera a Nova York i tenen en comú un so net i elèctric i una perfecta coordinació instrumental que recull la tradició de gent com en Graham Parker. Hi destaquen les peces de Cody Lee & The Walk (“I need a rocker”), uns desconeguts, en aquells moments, Yo la tengo, amb “The river of water”, Rage to live (“Fireman”), The cost of living (“”Can't find the answer”) i Spiral Jetty, amb “All of this”. Tots ofereixen bones maneres encara que els únics que han viscut la glòria de l'èxit relatiu fora dels circuits comercials hagin estat els Yo la tengo. Un disc que es deixa escoltar sense cap tipus de complexe.

THE MULTICOLOURED SHADES “House of wax”

EPÍLEG

THE MULTICOLOURED SHADES “House of wax”

The Multicolor Shades vénen d'una terra, Dormund (Alemanya), no gaire coneguda, musicalment parlant, a nivell europeu, a diferència de països com Suècia, França o Holanda, fins i tot Espanya o Itàlia, pel que fa a bandes de rock and roll. Són un quintet i publicaven els seus treballs en un segell independent local (Last Chance Records), per aquest treball varen comptar amb el segell anglès Hybrid per tal de tenir una distribució a major escala. Els seus sons ens recorden a grups com els Dream Syndicate i als australians The Church. Són capaços de crear temes festius, ambientals i relaxats amb una certa duresa en els texts i una bona imatge en escena. Temes com “Sometimes” són els que t'abocaran a noves revisions del disc per assaborir-lo com pertoca.

RECOPILATORIS TAVERNARIS

LLÀGRIMA

Continuam amb la nostra sèrie de recopilatoris amb el quart volum on hi trobarem noms com Mojave 3, Cocorosie, Dakota Suite, Isobel Campbell + Mark Lanegan, Darren Hayman i d'altres quen ens faran passar una estona relaxant i altament sedant. Com dic sempre, que el disfruteu!

RECOPILATORIS TAVERNARIS

ACARONAMENT

Aquí arriba la tercera entrega dels recopilatoris publicats en el bloc de l' Outdoor Miner des de Galícia i censurat després . S'obri amb una fantàstica versió de Moon River a càrrec de The Innocence Mission i conté perles una rera l'altra, servides per gent tan emblemàtica com: Devendra Banhart, Julie Doiron, Laura Cantrel, Howe Gelb, Nicah P. Hinson, The Zephys o Iron & Wine + Calexico. Un recopilatori absolutament recomanable i digestiu l'agafis per on l'agafis. Que el disfruteu.

RECOPILATORIS TAVERNARIS

CORRETJOLA

Tal com vàrem quedar ahir, aquí teniu la segona entrega de les SONGS FOR DOLORES igual de pàcides, misterioses i evocadores que les d'ahir. Que les disfruteu.

RECOPILATORIS TAVERNARIS

TREMOLOR

Comença una nova etapa i com que estam en plena tardor he cregut que és un moment oportú per fer un homenatge a una sèrie de recopilatoris que es varen perdre degut a obscurs dictats. Són uns recopilatoris que sota el títol genèric de SONGS FOR DOLORES tenia penjat en bon amic "virtual" al seu bloc tristement censurat. Intentaré penjar-ne un diàriament fins a completar la col·lecció d'onze volums altament recomanables pel temps en què ens trobam. Cançons senzilles i tranquiles per disfrutar mirant com cau la pluja. Bon profit.

FIXED UP. “Vital hours”

ALBONS

Són un trio procedent de Le Havre (França) i han gravat aquest disc a Austràlia produït per Rob Younger, ex-Radio Birdman i Jim Dickinson, ex-Barracuda. Aquestes dades ja ens poden posar en antecedents per entendre la torrencial vitalitat que s’acumula per tots el racons del treball. Detonacions emmetzinades amb l’ona expansiva dels MC5, dels Dr. Feelgood i d’altres feres de diferents contrades. Amb una guitarra inflamable com en el riff de “Task of love”, explosions d’energia pura a “Purple flashes”, la velocitat esfereïdora de “Speed ahead” i destructius atacs d’electricitat. Música densa que s’exposa sense contemplacions com en el potencial hit ”Teenage power”. Un disc que ha sonat en diferents moments de la meva vida i que sempre m’ha sabut transmetre la seva energia interna. No te decebrà ni la primera vegada ni en les successives revisions que vagis fent quan repassis els prestatges, aquells dies en què no sàpigues ben bé el que has d’escoltar. Quan arribes a la F sempre et ve de gust tornar a visitar aquests irreductibles francesos. Rock en estat pur.

THE SAINTS. ”A little madness to be free”

ORATGE

Dels primers Saints que arribaren a col·locar-se en primera línia de grups australians a principis dels 80, en aquest treball ja només queda en Chris Bailey, compositor i guitarra solista que ha anat mantenint el grup dirigint-se cap al públic europeu. “A little madness to be free” és el primer treball que editen al nostre país a través de New Rose-Twins, un treball on es percep el carisma i la personalitat de l’autor i del grup que l’acompanya. No es tracta d’un disc de rock and roll furiós sinó d’una obra on predominen les cançons de mitjana intensitat i que et captiven sense remei. Hi ha moments alegres com a “It’s only time”, “Imagination” o la irònica “Heavy metal” i cançons més sensibles com “Down the drain”, “The hour” i sobre totes elles, una perfecta “Walk away”. Un disc molt personal, amb molta classe, realitzat per una banda de rock and roll que ha sabut madurar i afegir a la seva ràbia inicial, la perfecta dosi de saber estar i de qualitat que impregna totes les peces. Escolta “Angels” i ja me dirà si no “t’enganxa” a la primera.

IT’S IMMATERIAL. “Life’s hard and then you die”

DELIRI

Ens trobam davant una obra allunyada de l’estil de la majoria d’entrades que ja duc “penjades”. It’s Immaterial es mouen entre la temptació de l’èxit fàcil i la zona ambigua que se troba entre aquesta i la credibilitat o l’honestedat. Provenen d’una generació que ha mamat del tecno-pop però el resultat del seu treball està un parell d’escalons més amunt. “Driving away from home” i “Ed’s funky dinner” són dos singles que s’havien publicat anteriorment amb una qualitat ben contrastada. “Driving away from home” és una d’aquestes cançons que impacten, amb una tonada que “enganxa” a la primera. Les seves similituds amb els Talking Heads queda ben patent en peces com “Space” o “Rope”, això no obstant, el component que més predomina és el lirisme clàssic de principis dels 70 en cançons com “Happy talk” i “Hang on sleepy town” amb la col·laboració d’Steve Wickham dels Waterboys. A remarcar també els aires ibèrics de “The sweet life”. Un disc molt interessant que t’atreu d’immediat, però que necessites escoltar un parell de vegades per captar tots els matisos i això és una de les coses que més m’atreuen dels discs. Ha estat un plaer tornar-lo a rememorar i esper que si és la primera vegada que l’escoltes et pugui passar una cosa semblant.

THE NATIVOS. “She belongs to me”

ENRAMPADA

He triat aquest disc de The Nativos per obrir el camí a la presència de grups espanyols en aquest bloc per diversos motius. Un d’ells és perquè va ser un vist i no vist. El primer i l’únic que varen publicar. Una constant que al nostre país es repeteix massa vegades, projectes i més projectes, coses fetes aquí i allà sense una continuïtat. Això fa que moltes vegades es perdi l’interès i que l’experimentació conjunta faci madurar les idees i augmentar la qualitat. Per a una persona com jo, a la que li encanten les guitarres, el disc té un error imperdonable, les guitarres es troben “apagades” degut a una producció, per cert a càrrec de Paul Collins, que dóna massa protagonisme a la bateria. Els temes, la majoria versions, van des de Dylan fins al Them, passant pels Strangeloves. “Stop” és l’únic tema compost per n’Esteban, el teclista i es podria col·locar perfectament entre les millors composicions que s’hagin fet mai al nostre país. Va ser l’únic treball de la banda i això és una pena perquè la promesa de nous treballs hauria suposat, de segur, estones de bon rock and roll. Veritat que sí, Pep?

THE KINGSNAKES. “Roundtrip ticket”

UNGLADA

Com sempre comentam, aquest segon treball dels Kingsnakes, va ser el primer que es va editar a Espanya. Resulta curiosa aquesta evolució. Abans era tota una aventura trobar aquell disc del que havies sentit parlar tan bé, telefonaves a Marylin o a Emily Discos i amb molta sort i a un preu elevat trobaves el disc d’importació. Si no n’hi havia, esperaves pacientment que algun segell en fes una edició nacional, sempre amb una menor qualitat. Ara amb un simple click tens accés a tot allò que un temps semblava una utopia.
El disc, gravat l’abril de 1985 a San Francisco es pot considerar tota una enciclopèdia de Rythm’n’Blues, Rock and Roll i Blues. Els temes es van seguint sense una davallada en la qualitat. El protagonisme dels teclats està patent a totes les peces i una bona mostra la trobam en el piano que protagonitza “A little bit of your love” o l’orgue de “Troublemaker”. Posats a destacar ens podríem aturar en “My baby’s gone away” composta per James Farrell dels Flamin’ Groovies i la sensacional balada de soul que és “Lover’s tales”, per acabar podriem senyalar també ”Goodbye rock’n’roll house”. Per acabar hem de dir que aquest va ser el darrer disc de la banda com a tal, ja que en Daniel Jeanrenaud ànima mater dels Kingsnakes es va ajuntar amb els Hot Pants per continuar fent de les seves. Però això serà una altra història...

GREEN ON RED. “Gas,food, lodging”.

NOCTURNAL

“Gas,food, lodging” és el tercer disc del grup i el primer on hi participa en Chuck Prophet que encara afegeix un plus d’electricitat que es fa notar. Per altra banda en Dan Stuart segueix essent el cantant de veu torturada molt en la línia de neil Young o del mateix Dylan. A part del material propi, en aquest disc hi trobam una versió de Pete Seeger, “We shall overcome”, envoltat del més pur rock americà, incursions country, tot molt potent i corrossiu. Poden destacar: “Hair of the dog”, “Sixteen ways” i “Sea of Cortez”... cançons maleïdes amb lletres desesperades plenes del realisme que impregna “l’american way of life” que no estam acostumats a veure a les grans produccions americanes. És un disc de carretera, un disc per assaborir amb unes bones cervesetes, repenjat a la barra d’un bar solitari enmig d’una carretera interminable on mai no hi veus els límits.

PLAN 9. “Keep your cool and read the rules”

RETORN

És el seu cinquè àlbum encara que, com ja hem comentat altres vegades, va ser el primer que es va publicar al nostre país. Un disc farcit d’esquizofrènia no apte per a orelles sensibles i estómacs poc acostumats a mejars explosius. Plan 9 ens proposen els seus malsons més àcids per a una nit de locura amb instruments com el mític farfisa, les congues, la percusió electrònica i les guitarres totalitàries d’Eric Stumpo i Brian Thomas. Escoltant els seus sons poden recordar a moments a Alex Chilton com a “That’s life” i també la primera Velvet. A destacar també la comercial “Poor boy” i les més difícils “Street of painted lips” i “Keep your cool”. Amb aquest disc els teus pitjors somnis angoixosos estan a punt de començar... Bona nit.

THE SMITHEREENS. “Specially for you”.

ULLASTRE

Els Smithereens són de New Jersey, gravaren per Enigma i aquest segon disc seu va ser el primer que es va publicar al nostre país. Abans ja havien tret als EUA un gran treball “Beauty and sadness”. Estaven formats per Pat Di Nizio (veu i guitarra), Jim Babjak (guitarres), Mike Mesaros (baix) i Denis Diken (bateria) i el productor fou en Don Dixon, responsable, juntament amb en Mike Easter, dels primers treballs dels fabulosos REM. Els Smithereens es podrien emmarcar dins el moviment revivalista dels neo-sixties encara que , a vegades, les seves composicions tenen un cert regust a garatge. Ens ofereixen en aquest treball peces tan recomanables con “Strangers when we meet”, “Behind the walls of sleep” i les tranquil·les “Cigarrette” o “In a lonely place”, amb la col·laboració de na Suzanne Vega. La seva personalitat pròpia els fa mereixedors d’un reconeixement com a banda que fuig de tòpics massa coneguts. El seu power-pop els fa recomanables per als amants, posem per cas, dels Paul Collins Beat o els primers Knack.

JASON AND THE SCORCHERS. “Fervor”

SERRADÍS

El disc on va començar la llegenda del Scorchers es tracta d’un mini-LP de set cançons que va ser catalogat com el primer disc de country-punk. Una sola peça, una versió del tema de Dylan “Absolutely sweet Mary”, és la pedra angular del disc i algú ha dit que marca el començament d’allò que ja hem anomenat a altres entrades Nou Rock América (NRA). Encara que sigui una versió, és d’aquelles cançons que haurien de figurar en una llista d’imprescindibles de tots els temps. S’ha escrit d’ella que és com una injecció d’adrenalina a la jugular o com un camió llançat per un penya-segat amb vehemència suïcida. Els altres temes són totalment aprofitables encara que no arribin a l’alçada del que hem comentat. Un primer disc per gaudir de totes totes, i ...que segueixi la llegenda.

HOODOO GURUS. “Mars need guitars”

BOCOI

El títol del disc sembla calcat del d’una pel·lícula de sèrie B del 1966, “Mars need women”. A partir d’aquí la música que surt dels auriculars no es pot considerar en cap moment de sèrie B. És el segon disc de la banda australiana després de “Stoneage Romeos” i suposa una acceptació clara de les influències americanes que impregnaran, a partir d’aquest moment, les composicions posteriors de la banda. El podríem disseccionar i hi trobaríem essències de Neil Young i Gun Club, glam estil T Rex, feed-backs marca de la casa hendrixniana, ritmes clàssics dels Stones i sobretot molt de raw-power. Si alguna cosa s’ha de destacar dels Hoodoo Gurus són les guitarres fibroses de Brad Shepherd i David Faulkner que impregnen temes tan perfectes com “Bittersweet”, “Dead defying”, “Like wow-wipeout” i el que dóna nom al disc, “Mars need guitars”, tota una mostra del moviment de rock australià que sempre ha sobreviscut amb moltes influències anglo-saxones i, sobretot, americanes. Un rock de ritmes contundents i guitarres ben esmolades.

SESSIÓ MALAFAMA 2010

TRACK LIST:

1.-Intro.
2.-Intro.
3.-Intro.
4.-Buttermouth (American edit). Thousand Yard State.
5.-Spronston green (7 Edit). The Charlatans.
6.-Sushine Smile. Adorable.
7.-Sweet Jane. Blue Aeroplanes.
8.-Halfblind. The Wendys.
9.-Godlike, The Dylans.
10.-She’s lost control. Joy Division.
11.-Movin’ On Up. Primal Scream.
12.-Kinky Afro. Happy Mondays.
13.-Window pane (Lp version). Real People.
14.-Divine thing (7’’ Mix). The Soup Dragons.
15.-More than Jesus. Slow Bongo Floyd.
16.-Say something (Utah Saints Radio Edit). James.
17.-There she goes. The La’s.
18.-On the edge. That Uncertain Feeling.
19.-Between something or nothing. Ocean Blue.
20.-Stone Roses Mix. Stone Roses.
21.-Lazy day. The Boo Radleys.
22.-Prospect Hill. Blab Happy.
23.-Someone’s Mecca. Easy.
24.-Tom Verlaine (Re-bereted). The Family Cat.

Enllaç descàrrega.

FUZZTONES “Lysergic emanations”

PSICÒSI

“Lysergic emanations” és, abans de tot, un disc de psicodèlia, no dels seixanta, sinó dels vuitanta. Un disc que podríem catalogar com a model d’un moviment. He llegit a alguna revista que “Lysergic emanations” suposa tot un catàleg d’acidesa mental per a joves ex-modernistes, però també per a qualsevol afeccionat a l’electricitat aplicada. Peces com “Radar eyes” o “Living sickness” et poden deixar impactat i “1-2-5” o “Cinderella” et recorden bàsicament el petit geni Syd Barret. Si et fa ganes de conèixer el moviment psicodèlic et podria anomenar quatre o cinc discs imprescindibles i entre ells, segur que el dels Fuzztones en seria un.

HÜSKER DÜ. “Candy apple grey”

ESCAMBELL

El primer disc de Hüsker Dü després de fitxar per una multinacional com era WEA va significar l’arribada del seu primer material al nostre país, també va significar un canvi de plantejaments del grup. Del hardcore successor dels Black Flag dels seus primers treballs passam a temes que es podrien classificar dins el NRA (Nou Rock Americà). Obre el disc una peça com “Crystal” que, tot i ser un tema dur, té una estructura que es podria fer passar perfectament per pop. Classificar l’obra com a hardcore-pop no estaria gens malament. Hi trobam peces acústiques i sentides com “Too far down” i “Hardly getting over it”. El canvi a WEA suposa també horitzons nous i una rentada de cara que segur que va incomodar a seguidors acostumats a la “brutícia” dels seus primers treballs. Al cap i a la fi, però, podem catalogar “Candy apple grey” com a disc mític.

THE DEL FUEGOS. “Boston, Mass.”

TAVERNARIS

Un disc del que he sentit i llegit comentaris contraposats, té admiradors i detractors a parts iguals. Els meus records d’aquest disc són tots molt bons. Érem a l’època de Ràdio Albuhaira i va sonar moltes vegades als nostres programes. És un disc que vas assaborint cada vegada que l’escoltes, d’aquells discs que t’agrada de tant en tant recordar i us puc ben assegurar que no n’hi ha tants que resisteixin amb tanta fermesa el pas del temps. Un disc de rock and roll contemporani ple d’històries quotidianes, horabaixes malencònics, històries d’amor d’una sola nit i de baralles de bar. Ho trobam a “Don’t run wild”, “It’s alright” o “Shame”, tres de les peces més significatives. També hi trobam balades plenes d’arestes a “Coupe de Wille”, “Fade to blue” o “I still want you”.
No és un disc obscur ni brut sinó que té on so admirable, amb una compenetració perfecta dels quatre components del grup que toquen amb una naturalitat i una sensibilitat que arriba al teu sistema nerviós i et toquen la fibra sensible. Costa poc recomanar-lo perquè saps que agradarà i si vols un bon consell, baixa’l, asseu-te al teu seient preferit, deixa l’habitació en penombra, agafa una cerveseta ben fresca i... a gaudir.

Vídeo presentació MALAFAMA 2010

RAIN PARADE. "Explosions in the glass palace"

MIRALL

“Explosions in the glass palace” és per damunt de tot un disc de psicodèlia imprescindible. Una d’aquestes petites meravelles que surten de tant en tant sense fer massa renou però que amb els anys obtenen un status de petita joia musical. És el disc de refundació de la banda. Ja no hi ha el líder David Roback. Matt Puicci, Eddie Kalwa i Will Glenn segueixen en el que ara queda com a quartet. “You are my friend” i “Blue” són els temes que més t’enganxen a la primera i tal vegada els més perfectes amb la presència fonamental de les guitarres acústiques. “Prisoners” seria el tema més trist i “Broken horse” l’apartat totalment acústic. Per acabar “No easy way down” destaca per la presència de l’orgue i unes precioses mescles de percusió, una petita joia per disfrutar.

DOGS. "Different"

CENDRES

El grup de Rouen (França) Dogs destaca en el seu context com un dels grups francesos més notables en el afany per assimilar i assumir les referències anglosaxones. “Different” va ser facturat el 1979 i va ser el seu primer LP. És un disc net, positiu, emprenedor que resisteix elegantment el pas del temps i manté els arrels de la seva època, molt power-pop californià, sons de Nova York, british beat i sixties punk.
A “Different” hi trobam versions de “Nobody but me” dels Isley Brothers, “I’m real” de Gary Lewis i referències, entre d’altres, dels Soft Boys i de Johnny Thunders; pinzellades de psycho-punk i de power-pop. És un disc que podríem catalogar de clàssic que hauria de figurar a qualsevol fons fonogràfic de certa entitat. Una obra deliciosa i senzilla que va tenir continuïtat amb altres publicacions de las que també ens ocuparem més endavant.

Wayward Souls "Painted dreams"

BOIRA

Suècia ha estat de sempre terra de bones bandesde power-pop. Aquí en tenim una bona mostra amb els Wayward Souls, un grup de guitarres Rickenbakers de sis i dotze cordes i veus conjuntades amb un estil semblant als mítics Byrds que fins i tot ells pregonen a cançons com “I can’t hear their voices”. Fins i tot el tema “Back for more” comença amb les paraules “Eight miles high ...”. Altres influències que hi podem trobar, serien la dels 13th Floor Elevators o la Chocolate Watch Band dels que fan una versió de la seva “Are you gonna be there”. Altres il·lustres influències també podrien ser els Saints o els Fleshtones a qui dediquen “Ration of shakes” i els Plimsouls amb una bona mostra com “Looking for you”.
“Painted dreams” és un disc impecable, amb unes guitarres magnífiques, una secció rítmica potent i unes veus fregant la perfecció. Està produït pels mateixos components del grup. Per disfrutar ara que comença la primavera.

Videos recomanats. Mes d'abril

Aquest mes tenim una entrada per partida doble, els Soft Pack, amb dos temes: "C'mon" i "Answer to yourself". Dos temes per alegrar-te el dia. La seva història tot just acaba de començar i ho fan d'aquesta manera tan directa que pot recordar a un dels clàssics que aquest mes també he seleccionat, els meus idolatrats Feelies. Els podeu veure en un vídeo gravat al Battery Park de NYC. Qui els pogués veure a la nostra illa!!. Hi trobareu també els Blood Red Shoes amb el tema "Light it up" i els Surfer Blood amb "Swim", una reconstrucció marciana dels Beach Boys. La contribució espanyola ve a càrrec dels Gentle Music Men i els seus "Cuentos modernos" una senzilla cançó pop que arriba a captivar. Que ho disfruteu.

Green on Red. "No free lunch"

BLUES

“No free lunch” té el handicap d’haver estat publicat després de “Gas food lodging” del que ens ocuparem un altre dia. Aquest és molt més curt i el protagonisme de les guitarres, tot i ser-hi, no és el mateix. Són set cançons amb menys de mitja hora que passen volant. Un so impecable, més simple que en anteriors ocasions, més directe i més disfrutable. Country per un costat i blues per l’altre, junts i separats. “Time ain’t nothing” obri el disc amb pols ferm, rock americà clàssic, vibrant però domesticat, seguint la tradició malenconiosa de Gram Parsons, encara que més contundent. “Time slips away” és una recreació d’un tema de Willie Nelson mentre que a “Jimmy boy” tornen esmolar les guitarres i el treball es tanca amb la preciosa “Keep on moving”. Un nou canvi més fi i elaborat s’obre per als Green on Red amb aquest disc.

Jesus and Mary Chain. "Psychocandy"

SUBMISSIÓ
El caramel psicòtic dels Jesus and Mary Chain és un d’aquells discs que obren la finestra i deixen que el pop i el rock ampliïn horitzons, que vagin més enllà, que obrin nous camins d’expressivitat desbordada. És un dels discs que sens dubte podem catalogar com imprescindibles. El renou (noise) cobra un protagonisme desconegut fins al moment. I les peces senzilles i immediates es revesteixen d’un nou embolcall que les fa més mengívoles i més... perilloses.
“Psychocandy” conté els tres senzills que ja havien estat editats per Blanco y Negro (“Never understand”, “You trip me out” i “ Just like honey”) així com alguns temes inclosos a les cares B d’aquests singles. Les delicades tonades de caire psicodèlic els acosten a bandes com els Suicide o a la mateixa Velvet Underground que tan varen influir a grups escocesos de la seva època..
A l’escena final de “Lost in translation” de Sofia Coppola, quan en Bill Murray marxa amb taxi cap a l’aeroport de Tokio després de deixar el “caramel psicòtic” encarnat per Scarlett Johanson sona “Just like honey” i podeu ben creure que aquesta escena representa perfectament tot el missatge de la pel·lícula. Recomanables al cent per cent tant “Psychocandy” com “Lost in translation”.

The Replacements. "Tim"

NEGUIT
Amb aquest disc The Replacements deixen la seva primera discogràfica Twin Tone i comencen el seu contracte amb Sire. Els de Mineàpolis canvien el seu punk rock dels primers treballs i enceten la seva època més pop. Tim és un dels seus millors discs juntament amb l’anterior, “Let it be” i el posterior, “Pleased to meet me”. Qui va propiciar aquest canvi d’actitud va ser Alex Chilton, un dels personatges que podem qualificar d’interessant en el nostre món musical. Encara que només figuri en els crèdits de “Let of the dial” va ser part important en tot el procés de fabricació de “Tim”. L’encert més important del treball va ser recuperar les estructures d’anteriors grups musicals americans de rock i dotar-les de la força, la potència i la ràbia característiques de la seva primera època.
Així trobam peces de pop potent com “Hold my life” i “I’ll buy” i tonades més assequibles com “Kiss me on the bus” o “Waitress in the sky”. Cançons de sensibilitat melòdica perfecta com “Swingin’ Party” i per acabar, un contrapunt acústic carregat de tristesa que és “Here comes a regular”.
Grups de secundaris com The Replacements, The Db’s, Shoes o els mateixos Bongos, cada un amb les seves limitacions són els que componen un panorama edificant i sincer en què les seves pròpies misèries són la seva arma més potent i allò que els dóna la importància que es mereixen. Grups que sempre deixen un regust d’autenticitat com el d’un bon vi sense gaire anomenada. Bon profit, Gomila, i gràcies per tots els teus consells.

The Barracudas. "Mean Time"

CAPBUSSADA

Els Barracudas foren dels primers grups britànics dels 80 que varen redescobrir la força i la gràcia que tenien els grups de rock de San Francisco i L.A. de California dels 60. Grups com els Byrds, Love, Buffalo Springsfield i d’altres menys coneguts. Un altre grup de San Francisco, els Flamin’ Groovies mantenia encara aquell llegat amb peces com “Shake some action”. No és estrany, per tant, que quan el guitarrista dels Flamin’ Groovies, Chris Wilson, entrà a formar part dels Barracudas, el moviment americà i l’anglès s’unissin.
Aquest disc del 1983 va ser editat a espanya per Twins i en ell podem disfrutar de les primeres cançons que sorgiren de la col·laboració de Wilson amb el cantant de Barracudas, Jeremy Gluck i el guitarrista Robin Wills. Cançons amb el segell musical de California, del garatge i del beat. Un gran àpat pels amants dels sons de guitarres brillants, d’harmonies vocals a cel obert i dels meravellosos tòpics de sempre: amor, desil·lusió, ràbia, aventures i romanticisme.
A “Mean Time” es troben moltes influències de grups dels anys 50 i 60: Beach Boys, Standels, Monkees, Beatles, Love, Kingsmen, ... No hi trobam cap hit que hagi format part de llistes d’èxits però el disc es deixa escoltar i, en acabar-lo, et sents més bé, més viu i més optimista. És el que té el rock de tota la vida, i no és poc

Vídeos recomanats. Mes de març

Després de repassar una mica els darrers vídeos que he descobert, la meva selecció pel mes de març és aquesta:
Zoey Van Goey: We don't have that kind of bread.
Banda de Glasgow que segueixen el camí d'altres il·lustres escocesos com els Delgados
The Go Find: Everybody knows it's gonna happen only not tonight.
Despés de Miami tornen els The Go Find amb una altra bona mostra de pop suau i magnètic.
Spoon: The mystery zone.
Els Spoon han cremat ja moltes etapes però demostren no perdre el seu rumb i això, avui en dia, no és molt usual.
Retribution Gospel Choir: Hide it away
Rock del de sempre a carrec d'Alan Sparhawk i els seus dos acompanyants.
Air Formation: Low December sun.
Madchester revisited per aquest combo que he conegut a través de la pàgina web de n'Amable
Plouen Catximbes. La blanca.
La contribució espanyola d'aquest mes és un vídeo editat ja fa quasi un any però que sempre que el torn mirar em torna atreure per la seva sensualitat.
Fins el mes d'abril bloggers.

Te, pastes i altres al·lucinògens.

FEBRE / LLUM

Track list:

1. Lightning. Ultra Vivid Scene
2. Movin' On Up. Primal Scream
3. Pearl. Chapterhouse
4. Get Over Yourself. Kitchens Of Distinction
5. Open Up Your Mind (Let Me In). The Real People
6. Phobia. Flowered Up
7. Bang. Blur
8. Pray. My Jealous God
9. Right Now. Airhead
10. A Love From Outer Space. Ar Kane
11. Kinky Afro. Happy Mondays
12. All I Want. Lightning Seeds
13. This Is How It Feels. Inspiral Carpets
14. Strings And Flowers. The Mock Turtles
15. There She Goes. The La's
16. Low Fi. Stereolab
17. Breeze. Cranes
18. Sunshine Smile. Adorable
19. Never Seen A Star. Easy
20. Suzanne. Moose For Love. Lush

FINESTRES / ESTORNELLS

Track list:

1. All Over My Face. New Fast Automatic Daffodils
2. Banjos In Bengal. Cygnet Ring
3. Twisterella. Ride
4. Shine On. The House Of Love
5. Off Your Face. My Bloody Valentine
6. World View Blue. The Blue Aeroplanes
7. Strange Fruit. Catherine Wheel
8. Godlike. The Dylans
9. Colours And Shapes. Pale Saints
10. Wish I Was Skinny. The Boo Radleys
11. Box Set Go. The High
12. Eyes Wide. Blind Mr. Jones
13. Ocean Drive. The Telescopes
14. This Is The One. The Stone Roses
15. Pulling My Fingers Off. The Wendys
16. Songs Of The Stage (Radio Edit). World Of Twist
17. Fall Down (Like The Rain). The Mighty Lemon Drops
18. Duel. Swervedriver
19. Crimson. Revolver
20. The Other Side. Galaxie 500