Jesus and Mary Chain. "Psychocandy"

SUBMISSIÓ
El caramel psicòtic dels Jesus and Mary Chain és un d’aquells discs que obren la finestra i deixen que el pop i el rock ampliïn horitzons, que vagin més enllà, que obrin nous camins d’expressivitat desbordada. És un dels discs que sens dubte podem catalogar com imprescindibles. El renou (noise) cobra un protagonisme desconegut fins al moment. I les peces senzilles i immediates es revesteixen d’un nou embolcall que les fa més mengívoles i més... perilloses.
“Psychocandy” conté els tres senzills que ja havien estat editats per Blanco y Negro (“Never understand”, “You trip me out” i “ Just like honey”) així com alguns temes inclosos a les cares B d’aquests singles. Les delicades tonades de caire psicodèlic els acosten a bandes com els Suicide o a la mateixa Velvet Underground que tan varen influir a grups escocesos de la seva època..
A l’escena final de “Lost in translation” de Sofia Coppola, quan en Bill Murray marxa amb taxi cap a l’aeroport de Tokio després de deixar el “caramel psicòtic” encarnat per Scarlett Johanson sona “Just like honey” i podeu ben creure que aquesta escena representa perfectament tot el missatge de la pel·lícula. Recomanables al cent per cent tant “Psychocandy” com “Lost in translation”.

The Replacements. "Tim"

NEGUIT
Amb aquest disc The Replacements deixen la seva primera discogràfica Twin Tone i comencen el seu contracte amb Sire. Els de Mineàpolis canvien el seu punk rock dels primers treballs i enceten la seva època més pop. Tim és un dels seus millors discs juntament amb l’anterior, “Let it be” i el posterior, “Pleased to meet me”. Qui va propiciar aquest canvi d’actitud va ser Alex Chilton, un dels personatges que podem qualificar d’interessant en el nostre món musical. Encara que només figuri en els crèdits de “Let of the dial” va ser part important en tot el procés de fabricació de “Tim”. L’encert més important del treball va ser recuperar les estructures d’anteriors grups musicals americans de rock i dotar-les de la força, la potència i la ràbia característiques de la seva primera època.
Així trobam peces de pop potent com “Hold my life” i “I’ll buy” i tonades més assequibles com “Kiss me on the bus” o “Waitress in the sky”. Cançons de sensibilitat melòdica perfecta com “Swingin’ Party” i per acabar, un contrapunt acústic carregat de tristesa que és “Here comes a regular”.
Grups de secundaris com The Replacements, The Db’s, Shoes o els mateixos Bongos, cada un amb les seves limitacions són els que componen un panorama edificant i sincer en què les seves pròpies misèries són la seva arma més potent i allò que els dóna la importància que es mereixen. Grups que sempre deixen un regust d’autenticitat com el d’un bon vi sense gaire anomenada. Bon profit, Gomila, i gràcies per tots els teus consells.

The Barracudas. "Mean Time"

CAPBUSSADA

Els Barracudas foren dels primers grups britànics dels 80 que varen redescobrir la força i la gràcia que tenien els grups de rock de San Francisco i L.A. de California dels 60. Grups com els Byrds, Love, Buffalo Springsfield i d’altres menys coneguts. Un altre grup de San Francisco, els Flamin’ Groovies mantenia encara aquell llegat amb peces com “Shake some action”. No és estrany, per tant, que quan el guitarrista dels Flamin’ Groovies, Chris Wilson, entrà a formar part dels Barracudas, el moviment americà i l’anglès s’unissin.
Aquest disc del 1983 va ser editat a espanya per Twins i en ell podem disfrutar de les primeres cançons que sorgiren de la col·laboració de Wilson amb el cantant de Barracudas, Jeremy Gluck i el guitarrista Robin Wills. Cançons amb el segell musical de California, del garatge i del beat. Un gran àpat pels amants dels sons de guitarres brillants, d’harmonies vocals a cel obert i dels meravellosos tòpics de sempre: amor, desil·lusió, ràbia, aventures i romanticisme.
A “Mean Time” es troben moltes influències de grups dels anys 50 i 60: Beach Boys, Standels, Monkees, Beatles, Love, Kingsmen, ... No hi trobam cap hit que hagi format part de llistes d’èxits però el disc es deixa escoltar i, en acabar-lo, et sents més bé, més viu i més optimista. És el que té el rock de tota la vida, i no és poc

Vídeos recomanats. Mes de març

Després de repassar una mica els darrers vídeos que he descobert, la meva selecció pel mes de març és aquesta:
Zoey Van Goey: We don't have that kind of bread.
Banda de Glasgow que segueixen el camí d'altres il·lustres escocesos com els Delgados
The Go Find: Everybody knows it's gonna happen only not tonight.
Despés de Miami tornen els The Go Find amb una altra bona mostra de pop suau i magnètic.
Spoon: The mystery zone.
Els Spoon han cremat ja moltes etapes però demostren no perdre el seu rumb i això, avui en dia, no és molt usual.
Retribution Gospel Choir: Hide it away
Rock del de sempre a carrec d'Alan Sparhawk i els seus dos acompanyants.
Air Formation: Low December sun.
Madchester revisited per aquest combo que he conegut a través de la pàgina web de n'Amable
Plouen Catximbes. La blanca.
La contribució espanyola d'aquest mes és un vídeo editat ja fa quasi un any però que sempre que el torn mirar em torna atreure per la seva sensualitat.
Fins el mes d'abril bloggers.