THE SAINTS. ”A little madness to be free”

ORATGE

Dels primers Saints que arribaren a col·locar-se en primera línia de grups australians a principis dels 80, en aquest treball ja només queda en Chris Bailey, compositor i guitarra solista que ha anat mantenint el grup dirigint-se cap al públic europeu. “A little madness to be free” és el primer treball que editen al nostre país a través de New Rose-Twins, un treball on es percep el carisma i la personalitat de l’autor i del grup que l’acompanya. No es tracta d’un disc de rock and roll furiós sinó d’una obra on predominen les cançons de mitjana intensitat i que et captiven sense remei. Hi ha moments alegres com a “It’s only time”, “Imagination” o la irònica “Heavy metal” i cançons més sensibles com “Down the drain”, “The hour” i sobre totes elles, una perfecta “Walk away”. Un disc molt personal, amb molta classe, realitzat per una banda de rock and roll que ha sabut madurar i afegir a la seva ràbia inicial, la perfecta dosi de saber estar i de qualitat que impregna totes les peces. Escolta “Angels” i ja me dirà si no “t’enganxa” a la primera.

IT’S IMMATERIAL. “Life’s hard and then you die”

DELIRI

Ens trobam davant una obra allunyada de l’estil de la majoria d’entrades que ja duc “penjades”. It’s Immaterial es mouen entre la temptació de l’èxit fàcil i la zona ambigua que se troba entre aquesta i la credibilitat o l’honestedat. Provenen d’una generació que ha mamat del tecno-pop però el resultat del seu treball està un parell d’escalons més amunt. “Driving away from home” i “Ed’s funky dinner” són dos singles que s’havien publicat anteriorment amb una qualitat ben contrastada. “Driving away from home” és una d’aquestes cançons que impacten, amb una tonada que “enganxa” a la primera. Les seves similituds amb els Talking Heads queda ben patent en peces com “Space” o “Rope”, això no obstant, el component que més predomina és el lirisme clàssic de principis dels 70 en cançons com “Happy talk” i “Hang on sleepy town” amb la col·laboració d’Steve Wickham dels Waterboys. A remarcar també els aires ibèrics de “The sweet life”. Un disc molt interessant que t’atreu d’immediat, però que necessites escoltar un parell de vegades per captar tots els matisos i això és una de les coses que més m’atreuen dels discs. Ha estat un plaer tornar-lo a rememorar i esper que si és la primera vegada que l’escoltes et pugui passar una cosa semblant.

THE NATIVOS. “She belongs to me”

ENRAMPADA

He triat aquest disc de The Nativos per obrir el camí a la presència de grups espanyols en aquest bloc per diversos motius. Un d’ells és perquè va ser un vist i no vist. El primer i l’únic que varen publicar. Una constant que al nostre país es repeteix massa vegades, projectes i més projectes, coses fetes aquí i allà sense una continuïtat. Això fa que moltes vegades es perdi l’interès i que l’experimentació conjunta faci madurar les idees i augmentar la qualitat. Per a una persona com jo, a la que li encanten les guitarres, el disc té un error imperdonable, les guitarres es troben “apagades” degut a una producció, per cert a càrrec de Paul Collins, que dóna massa protagonisme a la bateria. Els temes, la majoria versions, van des de Dylan fins al Them, passant pels Strangeloves. “Stop” és l’únic tema compost per n’Esteban, el teclista i es podria col·locar perfectament entre les millors composicions que s’hagin fet mai al nostre país. Va ser l’únic treball de la banda i això és una pena perquè la promesa de nous treballs hauria suposat, de segur, estones de bon rock and roll. Veritat que sí, Pep?

THE KINGSNAKES. “Roundtrip ticket”

UNGLADA

Com sempre comentam, aquest segon treball dels Kingsnakes, va ser el primer que es va editar a Espanya. Resulta curiosa aquesta evolució. Abans era tota una aventura trobar aquell disc del que havies sentit parlar tan bé, telefonaves a Marylin o a Emily Discos i amb molta sort i a un preu elevat trobaves el disc d’importació. Si no n’hi havia, esperaves pacientment que algun segell en fes una edició nacional, sempre amb una menor qualitat. Ara amb un simple click tens accés a tot allò que un temps semblava una utopia.
El disc, gravat l’abril de 1985 a San Francisco es pot considerar tota una enciclopèdia de Rythm’n’Blues, Rock and Roll i Blues. Els temes es van seguint sense una davallada en la qualitat. El protagonisme dels teclats està patent a totes les peces i una bona mostra la trobam en el piano que protagonitza “A little bit of your love” o l’orgue de “Troublemaker”. Posats a destacar ens podríem aturar en “My baby’s gone away” composta per James Farrell dels Flamin’ Groovies i la sensacional balada de soul que és “Lover’s tales”, per acabar podriem senyalar també ”Goodbye rock’n’roll house”. Per acabar hem de dir que aquest va ser el darrer disc de la banda com a tal, ja que en Daniel Jeanrenaud ànima mater dels Kingsnakes es va ajuntar amb els Hot Pants per continuar fent de les seves. Però això serà una altra història...

GREEN ON RED. “Gas,food, lodging”.

NOCTURNAL

“Gas,food, lodging” és el tercer disc del grup i el primer on hi participa en Chuck Prophet que encara afegeix un plus d’electricitat que es fa notar. Per altra banda en Dan Stuart segueix essent el cantant de veu torturada molt en la línia de neil Young o del mateix Dylan. A part del material propi, en aquest disc hi trobam una versió de Pete Seeger, “We shall overcome”, envoltat del més pur rock americà, incursions country, tot molt potent i corrossiu. Poden destacar: “Hair of the dog”, “Sixteen ways” i “Sea of Cortez”... cançons maleïdes amb lletres desesperades plenes del realisme que impregna “l’american way of life” que no estam acostumats a veure a les grans produccions americanes. És un disc de carretera, un disc per assaborir amb unes bones cervesetes, repenjat a la barra d’un bar solitari enmig d’una carretera interminable on mai no hi veus els límits.

PLAN 9. “Keep your cool and read the rules”

RETORN

És el seu cinquè àlbum encara que, com ja hem comentat altres vegades, va ser el primer que es va publicar al nostre país. Un disc farcit d’esquizofrènia no apte per a orelles sensibles i estómacs poc acostumats a mejars explosius. Plan 9 ens proposen els seus malsons més àcids per a una nit de locura amb instruments com el mític farfisa, les congues, la percusió electrònica i les guitarres totalitàries d’Eric Stumpo i Brian Thomas. Escoltant els seus sons poden recordar a moments a Alex Chilton com a “That’s life” i també la primera Velvet. A destacar també la comercial “Poor boy” i les més difícils “Street of painted lips” i “Keep your cool”. Amb aquest disc els teus pitjors somnis angoixosos estan a punt de començar... Bona nit.

THE SMITHEREENS. “Specially for you”.

ULLASTRE

Els Smithereens són de New Jersey, gravaren per Enigma i aquest segon disc seu va ser el primer que es va publicar al nostre país. Abans ja havien tret als EUA un gran treball “Beauty and sadness”. Estaven formats per Pat Di Nizio (veu i guitarra), Jim Babjak (guitarres), Mike Mesaros (baix) i Denis Diken (bateria) i el productor fou en Don Dixon, responsable, juntament amb en Mike Easter, dels primers treballs dels fabulosos REM. Els Smithereens es podrien emmarcar dins el moviment revivalista dels neo-sixties encara que , a vegades, les seves composicions tenen un cert regust a garatge. Ens ofereixen en aquest treball peces tan recomanables con “Strangers when we meet”, “Behind the walls of sleep” i les tranquil·les “Cigarrette” o “In a lonely place”, amb la col·laboració de na Suzanne Vega. La seva personalitat pròpia els fa mereixedors d’un reconeixement com a banda que fuig de tòpics massa coneguts. El seu power-pop els fa recomanables per als amants, posem per cas, dels Paul Collins Beat o els primers Knack.

JASON AND THE SCORCHERS. “Fervor”

SERRADÍS

El disc on va començar la llegenda del Scorchers es tracta d’un mini-LP de set cançons que va ser catalogat com el primer disc de country-punk. Una sola peça, una versió del tema de Dylan “Absolutely sweet Mary”, és la pedra angular del disc i algú ha dit que marca el començament d’allò que ja hem anomenat a altres entrades Nou Rock América (NRA). Encara que sigui una versió, és d’aquelles cançons que haurien de figurar en una llista d’imprescindibles de tots els temps. S’ha escrit d’ella que és com una injecció d’adrenalina a la jugular o com un camió llançat per un penya-segat amb vehemència suïcida. Els altres temes són totalment aprofitables encara que no arribin a l’alçada del que hem comentat. Un primer disc per gaudir de totes totes, i ...que segueixi la llegenda.

HOODOO GURUS. “Mars need guitars”

BOCOI

El títol del disc sembla calcat del d’una pel·lícula de sèrie B del 1966, “Mars need women”. A partir d’aquí la música que surt dels auriculars no es pot considerar en cap moment de sèrie B. És el segon disc de la banda australiana després de “Stoneage Romeos” i suposa una acceptació clara de les influències americanes que impregnaran, a partir d’aquest moment, les composicions posteriors de la banda. El podríem disseccionar i hi trobaríem essències de Neil Young i Gun Club, glam estil T Rex, feed-backs marca de la casa hendrixniana, ritmes clàssics dels Stones i sobretot molt de raw-power. Si alguna cosa s’ha de destacar dels Hoodoo Gurus són les guitarres fibroses de Brad Shepherd i David Faulkner que impregnen temes tan perfectes com “Bittersweet”, “Dead defying”, “Like wow-wipeout” i el que dóna nom al disc, “Mars need guitars”, tota una mostra del moviment de rock australià que sempre ha sobreviscut amb moltes influències anglo-saxones i, sobretot, americanes. Un rock de ritmes contundents i guitarres ben esmolades.

SESSIÓ MALAFAMA 2010

TRACK LIST:

1.-Intro.
2.-Intro.
3.-Intro.
4.-Buttermouth (American edit). Thousand Yard State.
5.-Spronston green (7 Edit). The Charlatans.
6.-Sushine Smile. Adorable.
7.-Sweet Jane. Blue Aeroplanes.
8.-Halfblind. The Wendys.
9.-Godlike, The Dylans.
10.-She’s lost control. Joy Division.
11.-Movin’ On Up. Primal Scream.
12.-Kinky Afro. Happy Mondays.
13.-Window pane (Lp version). Real People.
14.-Divine thing (7’’ Mix). The Soup Dragons.
15.-More than Jesus. Slow Bongo Floyd.
16.-Say something (Utah Saints Radio Edit). James.
17.-There she goes. The La’s.
18.-On the edge. That Uncertain Feeling.
19.-Between something or nothing. Ocean Blue.
20.-Stone Roses Mix. Stone Roses.
21.-Lazy day. The Boo Radleys.
22.-Prospect Hill. Blab Happy.
23.-Someone’s Mecca. Easy.
24.-Tom Verlaine (Re-bereted). The Family Cat.

Enllaç descàrrega.

FUZZTONES “Lysergic emanations”

PSICÒSI

“Lysergic emanations” és, abans de tot, un disc de psicodèlia, no dels seixanta, sinó dels vuitanta. Un disc que podríem catalogar com a model d’un moviment. He llegit a alguna revista que “Lysergic emanations” suposa tot un catàleg d’acidesa mental per a joves ex-modernistes, però també per a qualsevol afeccionat a l’electricitat aplicada. Peces com “Radar eyes” o “Living sickness” et poden deixar impactat i “1-2-5” o “Cinderella” et recorden bàsicament el petit geni Syd Barret. Si et fa ganes de conèixer el moviment psicodèlic et podria anomenar quatre o cinc discs imprescindibles i entre ells, segur que el dels Fuzztones en seria un.

HÜSKER DÜ. “Candy apple grey”

ESCAMBELL

El primer disc de Hüsker Dü després de fitxar per una multinacional com era WEA va significar l’arribada del seu primer material al nostre país, també va significar un canvi de plantejaments del grup. Del hardcore successor dels Black Flag dels seus primers treballs passam a temes que es podrien classificar dins el NRA (Nou Rock Americà). Obre el disc una peça com “Crystal” que, tot i ser un tema dur, té una estructura que es podria fer passar perfectament per pop. Classificar l’obra com a hardcore-pop no estaria gens malament. Hi trobam peces acústiques i sentides com “Too far down” i “Hardly getting over it”. El canvi a WEA suposa també horitzons nous i una rentada de cara que segur que va incomodar a seguidors acostumats a la “brutícia” dels seus primers treballs. Al cap i a la fi, però, podem catalogar “Candy apple grey” com a disc mític.

THE DEL FUEGOS. “Boston, Mass.”

TAVERNARIS

Un disc del que he sentit i llegit comentaris contraposats, té admiradors i detractors a parts iguals. Els meus records d’aquest disc són tots molt bons. Érem a l’època de Ràdio Albuhaira i va sonar moltes vegades als nostres programes. És un disc que vas assaborint cada vegada que l’escoltes, d’aquells discs que t’agrada de tant en tant recordar i us puc ben assegurar que no n’hi ha tants que resisteixin amb tanta fermesa el pas del temps. Un disc de rock and roll contemporani ple d’històries quotidianes, horabaixes malencònics, històries d’amor d’una sola nit i de baralles de bar. Ho trobam a “Don’t run wild”, “It’s alright” o “Shame”, tres de les peces més significatives. També hi trobam balades plenes d’arestes a “Coupe de Wille”, “Fade to blue” o “I still want you”.
No és un disc obscur ni brut sinó que té on so admirable, amb una compenetració perfecta dels quatre components del grup que toquen amb una naturalitat i una sensibilitat que arriba al teu sistema nerviós i et toquen la fibra sensible. Costa poc recomanar-lo perquè saps que agradarà i si vols un bon consell, baixa’l, asseu-te al teu seient preferit, deixa l’habitació en penombra, agafa una cerveseta ben fresca i... a gaudir.