BUDDY HOLLIDAY. Victoria Street

Molt poca informació he pogut trobar d'aquest trio australià llevat dels noms dels components i que viuen a Flemington (Melbourne). Música senzilla i d'aquella que se'n diu DIY. Molt agradable i plena de bones intencions per començar. Els esperarem amb una millor producció i les peces una mica més treballades encara que tal com estan ara són perfectes per als Mons Diminuts.

Victoria Street was recorded by Buddy Holiday (Jahan Kumarasinhe, Calum Newton and Bryce Wilson) over the course of a month in our share house in Flemington, Melbourne. The world doesn't need more celebrities, gadgets, fashion and doomsday clock culture, it just needs more people who care about people and the future generations that will inherit the world as we make it. In our own small way it'd be nice to say fuck you to the short sighted culture that ultimately feeds off the future for the short term gain of material comfort. Thank you to our friends for all the help, encouragement and enthusiasm to keep writing, playing shows and making music, we owe you all to the moon and back. See you all soon, xx BH (Bandcamp)

MY IMAGINARY LOVES. Faces

My Imaginary Loves és una banda de Toulouse formada per tres dones,  Christèle (batterie), Pauline (basse | chant) i Stéphanie (guitare | chant)  després d'una primera escolta he quedat convidat a repetir-la perquè és un d'aquells treballs del que te n'adones que et faran falta més visites per acabar d'endinsar-te completament en el seu univers sonor. Es tracta, per tant de temes densos i intensos. A moments em vénen a la memòria alguns treballs dels Sonic Youth o dels Bads Seeds del nostre estimat Nick Cave.

No hi passeu de puntetes, donau-los temps i us sentireu capativats de segur per aquestes tres francesetes. Temes que m'agraden més: Metzengerstein, Play reverse Play i In Place of Anger.

Qui a dit que le noise rock était simplement une histoire d’hommes ? Pour ceux qui continuent à croire en cette idée reçue de plus en plus démodée, My Imaginary Loves va frapper un grand coup dans la fourmilière de tous ces a priori. Et avec maestria.
Pour les plus anciens d’entre vous, une période charnière du milieu des années 90 nous rend aujourd’hui orphelins : celle de découvertes françaises dont le rock ne consistait pas simplement à brancher les guitares, mais à littéralement les faire pleurer et hurler dans un maelström mélodique captivant. En découvrant « Faces », le nouvel album des Toulousaines de My Imaginary Loves, on pense avec émotion au formidable « [Stri:m] » de leurs défunts compatriotes de Watermelon Club. Car la motivation est la même, bien que cet opus inattendu et remarquable vogue vers ses propres contrées musicales : un besoin viscéral de donner le meilleur de soi-même et d’ancrer des compositions déjà sulfureuses dans des ports en flammes, tout en conservant une émotion palpable et rampant sous nos peaux meurtries. Le groupe signe une pièce majeure du noise rock actuel, sans crier gare mais avec une fougue inépuisable et remarquable.
Car, sous les faux airs apaisés de « The Anxieties of Big Data » se cache un climat au sein duquel le tonnerre gronde avant la tempête. Les six cordes hurlantes de l’imparable et puissant « Metzengerstein » fusent et explosent, complétées plus loin par la hargne de « The Dark Shadow », instant sur le fil du rasoir qui entaille et marque profondément. Alternant moments de calme relatifs (« I Wanna Fight You », « Corps Perdus ») et orages tonitruants (« Play Reverse Play », « In Place of Anger »), le trio expose son besoin inné de faire grandir dans la tourmente ses compositions les plus personnelles et échevelées. Toujours précises et sans aucune faiblesse, les pistes s’enchaînent à la perfection, crachant leur venin après une danse charmeuse, portée par les voix merveilleuses et justes de Pauline et Stéphanie, accompagnant ces trésors bruitistes avec courtoisie et une envie inépuisable de se battre pour un art qu’elles maîtrisent à la perfection.
Au final, « Faces » nous montre ses nombreux éclats, reflets d’âmes perdues et cherchant à tout prix à parcourir un chemin semé d’embûches tout en relevant avec courage et motivation ce défi de taille : trouver sa place dans un paysage hexagonal qui ne l’attendait pas. Les créatrices de ce formidable EP ne lâchent rien, laissent dériver leurs idées les plus subtiles et excitantes dans les mers agitées d’un genre qui a tendance à trop se perdre, et se positionnent comme la figure de proue de cette inédite envie de faire taire les détracteurs. On ne l’attendait plus, et pourtant… L’album est une révélation totalement imprévue et bienheureuse, une collection de chansons entre fureur et mélancolie. Une cure de jouvence nécessaire et possédée, un uppercut qui laisse hagard et nous met au tapis. Avant que l’on se relève pour en redemander. (indiemusic.fr)

AVANÇAMENTS. THE GOTOBEDS

PALS X WAVEVOM SPLIT. Same

Els Pals i els Wavevom Split són dos grups de la Newcastle aussie que pactiquen un garatge rock molt interessant i comparteixen, amb dos temes cada un, aquest Ep. Recomanable per a una primera presa de contacte amb dues bandes senzilles que prometen bastant. 

WAX WITCHES. Memory painting

Wax Witches és un projecte en solitari del frontman dels Bleeding Knees Club, Alex Wall, on dibuixa en forma de shoegaze i surf rock les seves dèries personals. Un disc molt notable que no podeu deixar d'escoltar.

Alex Wall kicked off his foray into the music world as one third of Gold Coast punk slackers Bleeding Knees Club. As likeable (kinda) as the miscreant trio was (for a short while) there is much more for listeners to gain in his solo guise as Wax Witches. The album still has that same nasally, attitude-ridden cry of his (Habit, Closer To The Lord), which can get a little grating, but there's a bunch of shoegazey, lo-fi surfer gems (Danny Delete, Morning Flowers, Love Slowed) that show how far a small-town misfit has come.(themusic.com.au)

MALES. None the Wiser

Els Males són un grup que ja ha aparegut pels Mons Diminuts degut al seu single Go! i avui ho tornen fer amb un disc en directe que duu per títol None The Wiser i que recull una actuació del grup de finals del 2014 a Dunedin (Nova Zelanda). No és molt habitual avui en dia un disc en directe, encara que hem de dir que no se nota en absolut que estigui gravat en directe. Recull temes dels començaments de la banda i un que no havíem pogut trobar editat fins el moment que és el "Two Moons" i que obri el disc. Un treball molt recomanable.

THE JANGLE BAND. Edge of a dream

Un segell espanyol, Pretty Olivia Records, acaba de publica una petita meravella d'un grup de Nova Zelanda que es diu The Jangle Band, un nom que ja indica clarament el tipus de música que escoltarem. Escoltar-los per primera vegada i dubtar de si estava escoltant un nou treball dels Byrds ha estat tot u. Rickenbakers de 12 cordes omnipresents i melodies vocals a quatre veus són el segell d'identitat d'aquesta nova banda que edita el seu primer treball de llarga durada. Un plaer escoltar-los fent la migdiada o a qualsevol altre moment tranquil.

In 2014 we released the brilliant “A Thousand Days” LP by the Rainyard, an early 90s quartet from Perth, Western Australia. Saddened to hear that their 2015 reformation was not to be, in their place we got the Jangle Band… 

Lucky for us, this fill-in band featured a dream team of Australia pop musicians (including Jeff Baker from the Rainyard) and even better news was that they decided that it was to be more than a one-off live performance. Even though the members were spread across both sides of Australia, within 4 months they had written and recorded their debut album. We heard it, we loved it, we wanted it. 

“Edge Of A Dream” is an album filled with 10 jewels and 10 reasons for still believing in melodies, harmonies and chiming guitars. It’s the sound of the Byrds, the wit of the Kinks and the heart of the Triffids. 
It’s not a dream, it’s all here, don’t miss it, highly recommended! (Bandcamp)

HURRY. AVANÇAMENT

THE SOAKS. Loser Ep

Un plaer presentar-vos avui un grup de San Diego que practica un power pop de tota la vida i profundament addictiu que us farà moure els peus tant si voleu com si no. Un darrere s'altre, els set temes que formen part d'aquest treball entren a la primera i t'encisen de seguida. Així que deixau de perdre el temps llegint literatura musical i capbussau-vos al sur-punk-pop dels The Soaks. Venga!

OK, there's "garage rock" -- and then there's the sweaty, insulation-tearing, cigarette-butts-smoldering-on-the-floor, PBR-cans-strewn-about garage rock. On their just-released, seven-song "Loser" EP (via Postmark Records), the Soaks (comprised mainly of guitarist/vocalist Jordan Clark, bassist Jakob McWhinney and keyboardist Priscilla Castro) channel the reckless, anything-goes abandon of the Ramones or the Clash and the scrappy, pop-singalong melodies of bands like Best Coast and FIDLAR. While surf-punk bands are pretty much a dime a dozen these days, the Soaks tap into the grungiest and most authentic version of that whole concept while dishing out an earnest, self-deprecating and rather cynical commentary on love, life and all the bulls--- that goes along with it. Clark (who also plays bass in Mrs. Magician) seems to have had a rough go of the whole romance thing -- and while we feel for the guy, his misfortune makes for some absolutely killer rock tunes complete with hooks galore, vocal harmonies and delightfully acerbic lyrics: "Falling in Love" bursts open with lyrics like "I need a new relationship / Like a bullet to the head," and stand-out track "I Don't Need a Girlfriend" is literally about just that. It's not Shakespeare, but f---, even the ol' Bard himself occasionally romanticized about the foolish pointlessness of love back in the day. Just 'cause something's simple and to the point, doesn't make it any less profound. And to that end, "Loser" is a complete champion. (nbc san diego)

NO MUSEUMS. Darkening

No Museums és un músic/banda d'Edmonton (Canadà) i que ja ha sortit a aquest blog en altres ocasions. Música feta a casa amb aquell regust interessant de les coses senzilles i sinceres i autèntiques. No hi trobareu cap hit ni cap tema capaç d'entrar a cap llista d'èxits però si li dedicau un temps vos captivarà de segur. Una col·lecció de cançons casolanes per escoltar quasi diria que en la intimitat. 

A homemade hybrid of creaking pop and basement rock, using an array of textural devices and hummed noise. Echo boxes, delay pedals, soft distortion dynamics and guitars with buzzing strings. There is drift and there is direction. Enjoys the sounds of Little Wings, Guided By Voices, Velvet Underground, Wedding Present, Television Personalities.(bandcamp)

RECOPILATORI. MCFK Section 7: KEEP KILLIN IT 2016

Mama Coco's Funky Kitchen (Brooklyn, New York) és un segell discogràfic que talment com ells proclamen, són la casa de les esperances i els somnis de molta gent. Normalment els treballs que van publicant apareixen mencionats al blog o al grup de facebook i avui vos presentam el darrer recopilatori que ens han presentat ple de grups representatius del tipus de rock al que ens tenen acostumats. Sempre és un plaer escoltar temes tan autèntics com els que hi apareixen i alguns dels quals apareixeran al proper recopilatori mensual. 

RECOPILATORI. THE PSYCHEDELIC UNDERGROUND GENERATION # 34

Darrerement esteim trobant tota una sèrie de recopilatoris molt interessants bé siguin de segells independents o de blogs musicals com és el cas d'avui. thepugrock.blogspot.com.es és un blog de música progressiva o psicodèlica que de tant en tant va publicant al seu bandcamp recopilatoris a preu voluntari o directament de descàrrega gratuïta. El darrer aparescut és el que teniu avui aquí comentat ple de peces molt interessants. 

LEAVE THE PLANET. AVANÇAMENT

SHEER MAG. III 7'

Els Sheer Mag són els perfectes revivalistes del rock dels anys 70. Amb la força rítmica i les guitarres, sempre presents, en les composicions clàssiques. Ho demostren perfectament amb la perfecta recreació de "Nobody's Baby" un tema dels Thin Lizzy. Un nou Ep ben recomanable

Philly classic-rock revivalists Sheer Mag have released their new EP III today, and it picks up right where the last EP left off. This is a band that works on basically every level. The unapologetic fire-breathing of the classic-rock guitars, the righteous wail of singer Tina Halladay, the prizing of groove above all else — it’s all married to incredibly tight songcraft. “Can’t Stop Fighting” has a riff that will lodge itself in your brain for the next week, “Worth the Tears” is as close as they get to a ballad, tinges of soul coming through the crunchy exterior, and standout “Nobody’s Baby” is the best song Thin Lizzy never wrote: a fierce, punchy mission statement with a sing-along chorus and a shoulder-shaking groove. The whole EP is great, and you can stream it below, along with the new video for “Nobody’s Baby.” (brooklynvegan.com)

LUCY DACUS. No burden

Quan el mes passat ja varem incloure "I dont wanna be funny anymore" de Lucy Dacus al recopilatori mensual ja vàrem quedar amb ganes d'escoltar el disc sencer i avui el tenim aquí. Na Lucy, de només 20 anys, s'ha juntat amb Miles Huffman, Mike Ferster, Jacob Blizard i Noma Illmensee per fabricar una artefacte sonor molt interessant. Folk, indie rock i americana a parts iguals amb una veu de cantant country al capdavant, normal si és de Richmond. Assenyala ella mateixa com a referents els Broken Social Scene, els Yo La Tengo o els Ava Luna i d'aquí no pot sortir més que un bon grapat de cançons. A destacar, a part de la que ja hem anomenat, "Strange Torpedo" i els més de set minuts intensos de "Map on a wall".

Hailing from Richmond, VA, Lucy Dacus and her band have been touring the east coast and Midwest the past year, and will be making their way to SXSW this spring during a month long tour following the release of her first album, No Burden. After a childhood of primarily musical theater and Bruce Springsteen thanks to her mom and dad, she bought an acoustic guitar and taught herself some chords with hopes of one day being the cool girl at church camp. Luckily things changed in high school when kind friends showed her Broken Social Scene, Yo La Tengo, and Ava Luna- bands she continues to listen to regularly. Lucy quickly fell in love with the Richmond music scene and did what she could to sneak into 18+ shows during her high school years, always content as a spectator, not yet participating despite the encouragement of friends. When she decided to study film in college, people were surprised and would say, "not music?" It took years of convincing, confidence building, and a great change of heart before Lucy decided to pursue music. 

With the help of Miles Huffman on drums, Mike Ferster on guitar, Jacob Blizard on guitar, and Noma Illmensee on bass, Lucy's previously solo croons bite deeper and hit harder while the lyrics remain at the forefront, as honest and compelling as ever. No Burden was recorded one day in January 2015 in Nashville with producer/engineer/longtime friend Collin Pastore, Hayden Cotcher on drums, Christine Moad on bass, and Jacob Blizard on guitar. (terrorbird.com)

WILD FIRTH. Wild Firth

Escriure sobre un grup del qual en sents parlar per primera vegada, que ha fabricat un treball com el present i que ets incapaç de trobar cap referència seva per internet llevat del seu perfil de facebook i el seu bandcamp, és una mica preocupant. El primer que penses és que els teus gustos musicals són massa freakies o que ningú més és capaç de sentir el que tu sents, tot plegat massa pertorbador. Bé, els Wild Firth són d'Appleton i els podríem definir com a dreampopers o shoegazers. Tranquils i fascinants alhora. Aquest Ep que duu el mateix nom de la banda és un conjunt de set temes dels quals ens costa destacar-ne cap i a la vegada no en "sobra" ni un. Uns temes que ens varen captivar a la primera escolta i que no ens cansam d'escoltar aquests dies. Creieu-me si us dic que em costa molt triar quin o quins s'han d'incloure al recopilatori mensual, tal vegada ens decidirem per "Home", "I realy do" i "Back there" però de segur que hi podríem haver inclós qualsevol altre. En definitiva la meva més sincera recomanació de què fasseu una aturada en aquest ENORME treball. IMPRESCINDIBLE.

AVANÇAMENT. PLASTIC FLOWERS

TOP MENSUAL. MARÇ 2016

Arribam al nostre tercer Top Mensual encapçalat en aquesta ocasió per les Witching Waves amb un altre tema del seu darrer treball "Cristal Cafe", en aquest cas es tracta de "Seeing double" una altra mostra de la qualitat d'aquest grup. En segon lloc un grup del qual en som incondicionals, els Honduras amb un avançament del seu proper treball que es publicarà aquest mes, "Hollywood". Ja en tercer lloc trobam els Night Flowers amb un meravellós tema del seu proper treball que es titula "Chaser". Vénen després temes dels Bad Vision, Impulsive Hearts, Goth Babe, Plastic Flowers, Carey, Naked Lunch i un instrumental a càrrec d'un altre grup del qual també en som incondicionals, els Teen Girl Scientist Monthly. Aquesta és la nostra aposta per aquest mes i esperam que us agradi.

RECOPILATORI. MARÇ 2016

CONDENSACIÓ

El març del 2011 començàrem aquesta aventura d'anar publicant mensualment un recopilatori amb les novetats que anèssim trobant al llarg del més. Ens trobam per tant davant el recopilatori mensual del cinquè aniversari la qual cosa ens fa sentir orgullosos de seguir puntualment informant als nostres lectors dels petits "mons diminuts" que anam trobant aquí i allà i que ens porten moments i moments de felicitat. 

Hem elegit per aquest recopilatori tan especial una fotografia de n'Ana Espina, una bona seguidora d'aquest bloc i bona amiga a la vegada. Una fotografia que ens recorda que a la fi ha arribat un hivernet a aquesta terra i amb ell, els 63 temes que trobareu al recopilatori.

Que en pugueu gaudir!