Acabat el mes de novembre ens disposam a presentar la llista dels millors discs publicats aquest mes. Ens ha costat decidir-nos per aquests cinc perquè n'hi havia d'altres que podrien entrar perfectament a la llista però no ens insteressa fer-la tan extensa, encara que això suposi a vegades dubtes "existencials". Aquí els teniu sense cap ordre determinat, esperam que alguns d'ells us inspirin i us facin gaudir d'una estona agradable.
Plantas de exterior es el nuevo EP de Escuelas Pías (El Genio Equivocado, 2020). El grupo sevillano, compuesto por Cristian Bohórquez y Davis Rodríguez, regresa con una nueva colección de cuatro canciones tras su aclamado segundo LP Música ligera para un funeral. Y aunque la banda ya ha ahondado en otras ocasiones en formatos de corta duración para presentar otras facetas de su música (Pequeñas desviaciones, Mapa espacial para personajes secundarios), esta vez se propone trazar un recorrido diferente en el modo de dar a conocer su particular universo sonoro.
Plantas de exterior es el primer avance de un conjunto de 4 EPS que se publicarán en los próximos meses y que culminará en su nuevo larga duración, que verá la luz en 2021. Un ambicioso proyecto, emocionante e impredecible, que sus creadores se plantean como un laboratorio de investigación vivo y orgánico. Más allá de las maneras clásicas de presentación de un conjunto cerrado de canciones, Escuelas Pías quiere dar rienda suelta a su voracidad creativa buscando otras maneras de revelar su música. Un plan concebido para culminar en 2022.
Este primer EP, Plantas de exterior, refleja el cambio de rumbo que el grupo ha decidido experimentar. Propone un giro hacia un sonido más majestuoso, sofisticado y lleno de matices. Con los ojos puestos en las grandes y orquestales producciones de Scott Walker o de los Suede del Dog Man Star, pero tamizadas bajo su intimista visión de un synthgaze melódico y de texturas aterciopeladas en habitaciones sombrías, se lanzan estas cuatro canciones como pequeña muestra del universo artificial que el dúo nos tiene preparado.
Canciones como el grandioso himno pop Regeneración, que atrapa desde sus primeros segundos con unas cristalinas y enérgicas guitarras en unos exultantes siete minutos que pasan en un respiro. Un tema que sus creadores ven como un luminoso canto de revelación y optimismo, una oda al resurgir del inadaptado.
En el segundo corte del EP, La gran revelación, Escuelas Pías muestra su faceta más sedosa con la colaboración de la vocalista del grupo Terry vs Tori, Erica Pender. En esta ocasión, los músicos conjugan las texturas más rugosas de unos My Bloody Valentine con los detalles más electrónicos de los primeros Depeche Mode o unos OMD. La mezcla es un inusual dueto chico/chica sobre héroes y villanos enfrentándose a lo cotidiano.
En el tema Sol negro los Escuelas Pías se adentran en su cara más épica y descarnada. Las guitarras vuelven a cobrar protagonismo en un intenso relato acerca de la conciencia, la realidad y el futuro.
Se cierra este Plantas de exterior con Mutismo, un delicado y triunfante canto a la palabra como hogar, como lugar donde es posible disipar cualquier miedo. Envuelto entre arreglos de trompeta y guitarras angelicales se esconde uno de los estribillos más bellos y triunfales de su carrera.
La portada del EP es obra del ilustrador Cristian Pineda, uno de los creadores (a la vez que músico) más relevantes de la escena alternativa andaluza. Será la primera parte de un conjunto de 4 postales entre lo apocalíptico, espacial, desolador y surrealista. Un trabajo mano a mano con Escuelas Pías para poner en imágenes esta suerte de cosmogonía pop artificial que serán las nuevas canciones del grupo sevillano.
Petite League és una banda nascuda a Syracuse però establerta des dels seus inicis a New York. Tot i que els vàrem descobrir tard en aquest blog, avui capvespre el volem dedicar a ells amb aquesta revisió de la seva discografia que podeu trobar gratuïtament al seu bandcamp. (No estaria gens malament una aportació simbòlica donada la situació que estam atravessant)
Començam a l'octubre del 2015...
Petite League és un grup de rock de garatge lo-fi que actualment habita l’escena de Syracuse. El treball més recent de la banda es titula Slugger. Quan es visita la seva pàgina de bandcamp, us acull visualment un collage de cromos de beisbol d’època que es combinen fàcilment amb l’art de l’àlbum de Slugger.
Quan arribes al primer tema de Slugger, "Ocean Honey", et transporten a l'instant a un soterrani de Syracuse amb la teva cervesa barata a la mà; acompanyat de l’olor de cigarrets i de whisky barat. És música de garage-pop, com els primers Cloud Nothings, Ex Hex i Wavves. Cada cançó aporta un riff de guitarra optimista: tècnic, però no intimidatori. Repetint melodies amb veus senzilles i seques, acompanyades de variacions de ritmes de bateria de surf.
"Ocean Honey" és una pista d'introducció ràpida a la resta de l'àlbum. Presenta un riff descendent silenciat que es mou ràpidament cap a una progressió d’acords. A aquesta progressió d’acords s’uneixen algunes veus “ahhh” i s’esvaeixen ràpidament per deixar pas a “Surviving October”.
"Surviving October" apareix de seguida, hi ha un parell de progressions d'acords i les lletres s'hi enfilen. "No vull tastar el teu semen d'estiu / i no vull tastar el meu". Manté l’energia a través d’un pont, un altre vers i després un cor encara més fort.
"My Black Lungs" és una altra cançó notable de l'àlbum. Igual que el fragment anterior, toca de seguida. "Els meus pulmons negres" segur que us farà pensar en un període determinat de la vostra vida. O un ex-amant que mai va acabar de parar.
Slugger és un àlbum d’estiu; però envasat perfectament per a l’hivern. És càlid i brillant i té una composició profunda que us mantindrà calent durant tot l’hivern. Sens dubte, us tornarà a un d’aquests soterranis universitaris que us van permetre oblidar l’estrès de l’aprenentatge. O qualsevol altre tipus d’estrès amb què estiguéssiu tractant en aquell moment de la vostra vida.
Lo-fi / garage és un terme fàcil d’utilitzar per a la posada en marxa d’un acte relativament nou. Per tant, per explicar millor el so de Petite League és això: una música divertida que t’allunya de qualsevol moment en què et trobis. Lorenzo Gillis Cook i Henry Schoonmaker fan música divertida i Petite League val la pena escoltar-la des de mig estat de distància. Ah i la marca? La marca és fantàstica. La marca de targetes de beisbol estil Vintage Tops està greument infrautilitzada.
Seguim a l'estiu del 2016...
Hey man, it’s summer! Let’s rap on a summer album!
No Hitter és el segon treball dels Petite League després del seu debut el passat octubre, Slugger. Slugger era força bo, home. Va ser un treball agradable, divertit i enganxós, però va sonar una mica com un àlbum d’una de les moltes bandes que s’haurien pogut trobar a la festa de l’institut. Me n'alegro de dir que després de Slugger, Petite League sembla haver arribat a un altre esgraó i millora la forma del seu swing, a més de reforçar la seva producció i centrar-se en els detalls de les seves cançons.
No Hitter no inventa ni reinventa res, només és un treball d’alta qualitat. Hi ha diverses grans melmelades de garage pop en aquest rebost ("Annie", "Zookeeper", "French New York") que us agradaran a les orelles i se us enganxaran al cap. Petite League té un to de guitarra molt càlid i difús que se sent com una bona abraçada, i les melodies són suaus. El més destacat aquí és "Raspberry Seeds", l'única pista que s'obri amb guitarra acústica, que posteriorment s'uneix amb una melodia neta que irromp en fortes explosions de l'esmentat fuzz càlid. La interacció musical està en el seu punt àlgid en aquesta pista, i les lletres i les veus també són molt dolces, aparentment des de la perspectiva d’un pare al seu fill.
Seguim al setembre de 2017...
Si em pregunteu, Rips One into the Night de Petite League és un "home run", un èxit rotund. El líder Lorenzo Gillis Cook originari de Brussel·les, Cook es va traslladar a Syracuse quan tenia 18 anys per estudiar a la universitat, va prendre classes de música i mitjans de comunicació, va establir un vincle amb l’escena musical local i va crear la Petite League al costat del bateria Henry Schoonmaker. El 2015 - 2016 els dos van llançar els LPs No Hitter i Slugger.
A banda de les referències del beisbol, és força evident que la comunitat musical de Syracuse i la cultura del rock nord-americà van influir fortament en la propensió instrumental i de composició de cançons de Cook. L'àlbum és una sèrie de pistes distorsionades i trencades, que són estimulants i mòbils. Si t’haguessis d’imaginar com sona una banda de garatge indie moderna (penseu en LVL UP i Navy Gangs), podeu crear riffs de guitarra similars i lletres cíniques però potents que es troben a “Sun Dogs” i “Reclusa”.
Al costat d’una melodia tintinant i d’un persistent plateret, Cook canta amb el seu falset raspat: “Vaig dir que esperassis, espera’m / he estat bevent totes les nits / els meus pulmons són només un cendrer per a la decadència de la meva cigarreta / jo espero que em torni a trobar algun dia", canta a " Sun Dogs " .Mentres, a ‘Reclusa”, parla de donar la benvinguda a la mort amb una melodia de surf i un ritme inquiet.
El tema "Trash Blossoms" pren el camí cap al minimalisme sense bateria. Cook fa referència a la seva casa actual, la ciutat de Nova York, mentre canta: "Ciutat al cel, però tots els diables viuen aquí / Hem trobat l'amor a la cuneta / Oh, tots anem a casa". Una bona representació, si n’hi ha hagut alguna.
I el juliol del 2019...
Petite League és una banda nascuda a Syracuse i criada a Brooklyn a una casa plena de nins apassionats i amb talent. Aquests nins de la lliga han recorregut un llarg camí des dels seus dies de Syracuse jugant a espais d’art i espectacles al soterrani. Aquest àlbum els troba en el seu millor moment, trepitjant expertament la línia fina entre el garage de lo-fi, l'indie pop i el pop-punk. Han lligat sense problemes un so que s’enfadava i que era grungy, alhora que enganxós. Cançons com "Sweetener", "Blood Gardens" i "Yung Bubblegum" mostren aquest so tan peculiar que hem conegut de les seves versions anteriors. Altres com "New York Girls" i "The Devil's Rifle Is Named After You" sorprenen per la seva sensibilitat pop. "Camp infinit" és una dolça cançó acústica. Creieu-me quan dic que aquest disc està en una lliga pròpia.
Les guitarres de vegades es distorsionen i sonen, però també de vegades són suaus i nítides. Aquest àlbum té algunes de les produccions més netes de Petite League fins ara. Cada part té el seu lloc a la barreja i realment se sent com un esforç de col·laboració harmònic entre amics. Capes i capes de guitarra, veus, reverb i distorsió arrodoneixen cada cançó com un espès aire d’estiu a la sala.
Un dels postres temes favorits de l'àlbum, "Blood Gardens", és un tema alegre, encara que líricament malhumorat, sobre l'honestedat, cometre errors i sentir-se massa i insuficient alhora. És una d’aquestes cançons tristes amagades en una cançó que sona feliç, amb guitarres alegres i brillants i una línia de baix fantàstica. "La sang a l'herba, bé, ajuda a créixer l'herba". És una manera única de dir "heu d'equivocar-vos per créixer", com mai n'he sentit cap. El compositor resident de Petite League, Lorenzo Gillis Cook, utilitza paraules que transmeten el missatge sense tirar-lo a la cara. Línies com "El cavall salvatge morirà a les pastures on el verd de l'herba no importa" mostren un realisme càndid, mentre que altres com "Sóc un funeral de taüt obert perquè sóc un nin tan maco" mostren el seu macabre sentit de l'humor. Les cançons representen multitud d’escenes i les lletres colpeixen durament, però, d’alguna manera, tots els escenaris podrien relacionar-se amb qualsevol persona, des d’un desassossegat intermedi fins a un divorci de mitjana edat. Suposo que la versatilitat és màxima.
La banda ho va posar millor quan van dir a Facebook:
“Rattler és un disc sobre l'autocura i l'autodestrucció. Es tracta d’evitar la línia de ser un ignorant de l’ego i un atac de pànic introspectiu a peu. Es tracta d’enamorar-se d’algú tan terrorífic que és emocionant i deixar-lo perquè la vida és massa emocionant i terrorífica. Es tracta del tarannà esquinçat de la ciutat de Nova York i del penetrant silenci enmig del no-res. Es tracta de créixer i ser feliç i de créixer i aprendre què significa realment això.
I per acabar, el que ens espera el gener de l'any que ve...
Casi 40 años después de su formación,The Batssiguen sacando discos, y lo que es mejor: siguen haciendo música deliciosa. La banda neozelandesa no es muy prolífica, y aunque han editado mucho material en forma de Ep o de single, el que publican ahora es su álbum número diez. Y es que, como dicen ellos mismos, “tienen que buscar un hueco en sus ajetreadas vidas para poder grabar nuevas canciones con la banda”. Algo que, afortunadamente, consiguieron en la primavera de 2018, que fue cuando se retiraron a una casa en el campo y grabaron estos temas. Lo que no sé es cuál es la razón por la que han tardado tanto tiempo en editarlo. ‘Foothills’ cuenta con todos los ingredientes necesarios para que un seguidor deThe Bats disfrute al máximo durante poco más de media hora. Tenemos los cálidos paisajes pop, el rock urgente y acelerado, y ese lado más juguetón que tan bien manejan por las antípodas. A lo que hay que añadir ese toque hogareño que le da el hecho de que está grabado en directo en mitad de una casa de campo. Porque, si hay algo que siempre ha tenido su música, es que resulta de lo más acogedora. Y sí, puede que no hayan cambiado de rumbo en décadas, pero una buena dosis de sus canciones siempre te reconfortan.
Particularmente, siempre he preferido las canciones más aceleradas de su carrera, o eso que podríamos llamar su lado más The Clean -ya sabéis que Robert Scott es el líder de las dos bandas-. Aquí solo hay par, pero la verdad es que las dos me dejan satisfecho. Tenemos la estupenda “Warwick”, con su ritmo juguetón y su guitarra algo más sucia, y esa “Field Vision” un tanto más melancólica, pero igual de urgente. Eso sí, también saben lo que se hacen en ese lado más reposado y acogedor que suelen tener sus canciones. Ahí está la delicada “Trade in Silence”, con la que abren el disco arropándote con sus guitarras cálidas y sus buenas melodías. Algo que también hacen en las deliciosas “Beneath The Visor” y “Another Door”. Pero no creías que han llenado el disco con este tipo de temas, también tienen tiempo para centrarse un poco más en el indie-rock. Es el caso de “Change Is All” y “Smaller Pieces”, que son lo más pegadizas, y de lo más neozelandesas. O de esa “Electric Sea View” final, en la que se ponen algo más tristes, y se sacan de la manga una preciosidad algo sucia.
Una vez más, nos encontramos ante otro trabajo de The Bats notable, y ante otra colección de canciones que te acogen y te dan calidez. De hecho, es la banda sonora perfecta para un otoño lluvioso como el que estamos viviendo. (Donteattheyellowsnow)
El nuevo single de Big Summer es el tipo de canción de ritmo rápido que podríamos etiquetar como 'nos-queda-un-minuto-hasta-que-el-mundo-se-acabe'. El suelo tiembla y truenos y relámpagos caen del cielo: es fácil quedarse parado y no hacer nada cuando sabes que tus días están contados. La canción se centra en la lucha interior que a veces sentimos cuando todo parece condenado al fracaso y explora la necesidad de decidir si quedarse quietos o empezar a correr. Y a pesar de haber sido escrito hace un par de años, definitivamente resuena con lo que ocurre en estos tiempos.
Per simplificar-ho, tot el que compon aquest disc és pur amor: belles melodies, cançons com si fossin calaixos, guitarres que envaeixen. A la fàbrica Crumble li encanten els collages emocionants i sempre s'amaga un riff inesperat al final d’una cançó que no demanava tant.
L’art del collage, de fet, no és fàcil en la música i es necessita un cert talent per reunir amb fluïdesa idees que a primera vista poden semblar dispars. Aquí és on destaquen els de Toulouse i demostren la seva capacitat per excel·lir en aquest exercici per crear grans cançons. Tants viatges elegants que brillen tant per les seves maneres d’experimentar com per la seva consistència.
Així l'àlbum es descobreix amb delit. Amb cada nova pista, ens preguntem quina salsa ens menjarem i quina gran idea del grup sortirà de nou del capell. Quin riff sortirà de l’abisme per violar una cançó innocent. La creativitat demostrada a les dotze pistes de "Darling Limonade" desperta curiositat des de la primera escolta. En acabar-lo, ja sabem que esteim davant d’un gran disc i quin serà el paisatge sonor dels nostres propers mesos.
Afegiu-hi grans influències Grandaddy (veus lleugeres i dolces, grans guitarres, com a "Walter is Dead", que sembla composta pels californians) i Pixies (els cruels riffs de "Follow Me Jack" i "Radio Star") i la barreja és fabulosa.
Les fonts d’inspiració són presents, però mai aclaparadores, i el caràcter de la banda hi és, aconseguint digerir les seves influències amb mestratge per escriure el seu propi camí.
Però la potència sonora no és l’únic recurs del grup, com ho demostra la punyent “Gooseberry Trees”, un bonic viatge agredolç. Així, el grup alterna cançons populars suaus i girs de sonoritat sorprenents sempre impecables i, s'entén, de vegades tot això dins de la mateixa cançó.
"Grand Parade", el penúltim tema del disc, també és un bon exemple de subjugació creada per la música de The Crumble Factory. Després d'un àlbum ja ric, el grup ens ofereix de nou aquest increïble tema, un dels que ens empeny, encara atordits pel seu nervi, a repetir per prémer per saber si no hem somiat. Un disc rar que no us pot deixar indiferents.
Avui ens ocupa un grup belga que realment hauria de fer les delícies dels fans del britpop. Liderats per Youri Delmoitiez, The Stanfords s'afirma amb un formidable primer disc, "Come and Get This", compost per cinc temes furiosament enganxosos. Passió, classe i atreviment són presents en aquest EP produït per Alonza Bevan, baixista dels llegendaris Kula Shaker.
Tot comença amb una explosió, "Head On", un títol atractiu i addictiu en els tres minuts supersònics. Ja impressionats per aquesta tempesta d’indie rock, arriba “Jamie”, un altre gran èxit d’aquest primer EP, amb el seu pronunciat accent britpop i la seva elegant història.
També podríem parlar-vos de la irresistible "Superstar" i les seves tornades que encantarien als clubs de fans de Libertines, el toc vintage de "Lady Cyanide" i "Fox in the City", una conclusió nerviosa i agradable d'aquest "Come and Get This" que ens afanyam a compartir amb tots vosaltres.
El post-punk sobreviu al pas del temps. Última demostració fins ara: Peremotka (Перемотка), aquest grup amb seu a Ekaterimburg, una megalòpoli industrial russa a les portes dels Urals, que extreu les seves influències del rock post-soviètic dels anys 90 i 2000. Després de dos discs anteriors destacables, "Dozhd Proshel V Parke Otdiha ”(Va ploure al parc d’oci) el 2018 i“ Noch Eophi ”(La nit del temps) el 2017, ambdós dominats per una punyent malenconia sense edat, el trio rus torna a finals d’any amb un "Nachalo Prekrasnoy Druzhby" (El començament d'una bella amistat) amb melodies generalment més lleugeres.
Nostàlgic fins i tot en el seu nom (Peremotka que significa "rebobinar"), el grup rus liderat pel seu carismàtic cantant Oleg Lopayev aconsegueix fer que la melangia sigui càlida i fins i tot ballable. Està plasmada en una forma de lleugeresa i suavitat en aquest àlbum que reclama constantment records i, en certa manera, una visió molt personal de la història de l'underground. Entre la new wave, el post-punk i el dreampop , l’onada soviètica de Peremotka arriba a remoure amb delicadesa, gairebé kitsch de vegades, però magníficament honesta, els records de la música heretats d’una llarga i complexa filiació. I els títols hi contribueixen tant com la imaginació que se’n desprèn, com ara “K moryu” (Cap al mar), “Staroe Kino” (El vell cinema) o fins i tot “Perviy Sneg” (La primera neu).
La producció és molt enganxosa i ens enamorem del llenguatge eslau, que és especialment sonor, expressiu, diguem-ne fins i tot romàntic. Sense comprendre res realment, us ho podeu imaginar, ens commou la serietat de les paraules que ens arriben mentre ens deixem acaronar per les melodies compostes per Gena Volgarev, que utilitzen tant la fredor deshumanitzada de les màquines com la calor espontània de cordes i acords de teclat elèctrics que es toquen a l'uníson. Per aquestes múltiples raons, és impossible per als éssers curiosos que no sucumbim a aquest àlbum atrapat en la seva pròpia ruptura del temps, com a nou testimoni viu i elegant de la vitalitat d’aquesta nova escena independent russa.
Ya tenían dominados la técnica y el equilibrio. Ahora lo terminan de conseguir con las emociones. Las de los demás. Bases compenetradas como la selección de dobles en tenis y guitarras que parecen seres vivos. Voces que se deslizan, complementos perfectos, completitud. Ya hace semanas que nos dieron la bienvenida a las inquietantes Sociedades Ficticias. Después nos entregaron Dolor con sentido del humor, nuevo hit emocional (sic RDL, D.E.P.) que nos muestra esa tabla de salvación cotidiana que nos ayuda a muchos a sobrellevar la existencia. Ahora conoceréis al fantasma del Gran Controlador, con sus espadas, brillantes en los estribillos, en lo alto, en una suerte de harakiri mental, para luego precipitaros sin remedio a Dos inercias: rifs de bajo resistentes y el ángel exterminador sobrevolando el local de ensayo. Y después, cuidado con El insigne insomne: es la nana que no os dejará dormir. Desde hace nada tenemos también ese regalo que es Cien años, con esos pedales que exprimen y expanden las notas, las estiran. Es una canción como de retro ciencia ficción con una melodía que más que transcurrir, parece que ruede (por las circunvoluciones). También hay distracciones y autocompasión -una vez más- en Perdido. Como que algo de soul despistado parece que tiene, diría… Y viajes a viejas emociones, como las de la nostalgia del futuro -que decía aquel- en El mejor coche del garaje. Revisitando el siglo XX, también musicalmente. Y luego está Valeria, exjugadora de hockey sobre patines, que dice que la vida no es tan corta como dicen y que son mejores los finales con fuerza (Valeria dice). Os dejo, me quedo escuchando. Romper ahora este hechizo es inútil, me rindo. (texto por Isabel León)
