La brillantor atmosfèrica que s'ens ofereix a través de la delicada imatge de la portada de “An Overview on Phenomenal Nature” (2021, Ba Da Bing), el segon i més recent disc de Cassandra Jenkins, actua com a representació del so eteri que ens envolta al llarg del treball. Hi ha delicats paisatges instrumentals, veus subtils i moments en què la cantant i compositora de Nova York sembla involucrar l’oient, convidat a perdre’s en un territori dominat per la poesia descriptiva de l'autora que va debutar fa quatre anys amb “Play Till You Win” ( 2017).
Jenkins i els seus socis d’estudi, inclòs el productor i multi instrumentista Josh Kaufman (The National, Muzz), se centren en la producció d'una obra que es revela al públic en un temps determinat. Hi ha infinitat de capes de guitarres, pianos i metalls que apareixen i desapareixen durant tota la representació del disc, com a complement dels poemes, de vegades immersos en experiències reconfortants, de vegades consumits pel dolor de l’artista.
"La meva mare em va preguntar si estava bé / no vaig dir res sobre l'ADN ... Va dir amor, vés a l'oceà / L'aigua ho cura tot", canta a “New Bikini”, una cançó que no només sintetitza part de les experiències sentimentals de la cantant durant la composició de l’obra, com es reflecteix en la cura de Jenkins a l’hora d’encaixar cada instrument. Des del suculent baix que obre la pista, passant pels metalls, capes de sintetitzadors i pianos, cada element de la cançó sembla dissenyat per involucrar l’oient, com una fugida de la urgència parcial explícita en gran part del repertori presentat per la cantant en els seu primer disc.
La cançó inicial de l'àlbum, “Michelangelo”, revela part del so incorporat per la cantant durant tota l'execució de l'obra. A mesura que les guitarres fan referència al disc anterior, les sublims orquestracions i un bon tapís electrònic apunten a la direcció seguida al llarg de “An Overview on Phenomenal Nature”. La mateixa cura en el procés de creació de l’obra es pot veure en diversos altres moments del disc. Es tracta de cançons com “Crosshairs”, música que reflexiona sobre el procés d’aïllament dels individus i la malenconiosa “Hailey”, la sisena pista de l’obra, en què Jenkins se centra en la lenta inserció de cada nou element.
Res que es pugui comparar amb el material lliurat a “Hard Drive” .Una de les primeres composicions del disc a presentar-se al públic, la pista conserva l’essència atmosfèrica de la resta de l’obra, però, sosté amb l’ús de versos semi-recitats el pas a un nou territori creatiu. Són fragments de la vida quotidiana, personatges i esdeveniments que es confonen constantment amb emocions i conflictes experimentats per la mateixa artista, una estructura que culmina en un remolí sentimental i poètic força similar als moments de major catarsi per grups com Broken Social Scene i Destroyer.
També l'ombra de la pèrdua treu el cap en aquests solcs: amics d'infància, i amistats de la professió com la de David Berman (Silver Jews, Purple Mountains), a qui dedica més d'un vers. Abans d'editar aquest disc Berman deixava un llegat únic, i una gira pendent amb ella. A “Ambigus Norway” s'acomiada d'ells amb versos com aquests: “Comiat Purple? Mountains // Veig una gran varietat de cúmuls// La transmutació de la Majestat // Distància, ambigüitat”. “L’espai buit és la meva fugida / em travessa com un riu / mentre el temps m’escup a la cara”.
Amb una essència agredolça s'assoleix un equilibri entre la ment inquieta de Jenkins i els arranjaments acuradament treballats per l’artista i els seus socis a l’estudi. No per casualitat, l’extens “The Ramble” emergeix com la cançó final del disc. Trigem poc més de set minuts en què ens deixem bressolar pels sons dels passos, els sintetitzadors i el cant dels ocells, com si després de l’experiència conceptual que comença a “Michelangelo”, se’ns convidés a frenar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada